La fiscalitat desemmascara les voluntats

cambra_blog_fiscalitatPer algú que arrisca el seu patrimoni tirant endavant una empresa, sigui servei, comerç, indústria, o qualsevol altra activitat que crea riquesa i feina, és encoratjador sentir promeses de suport públic a les seves iniciatives. Tot i que avui en dia d’ajuts econòmics directes no se’n poden esperar gaires, i arriba un moment que l’empresari acaba resignant-se a que, si més no, s’aixequin els obstacles continus a les seves iniciatives.

Però calen altres condicions, que moltes vegades la pròpia administració trastoca. Hi ha casos flagrants d’inseguretat jurídica per canvis legals a mig partit, i decisions sobre infraestructures o preus regulats que malmeten greument la competitivitat de tot un territori, que fan que l’administrat s’adoni que la seva lluita per sortir-se’n té pocs aliats efectius entre els càrrecs electes, que donen prioritat a altres causes.

Òbviament una administració té moltes obligacions, i ha de treballar de valent per poder ser curosa tant a nivell d’ingressos com en decidir-ne la distribució. Segur que a curt termini té moltes urgències per atendre, però a l’hora de decidir on pressiona fiscalment ha de pensar no sols en l’immediat sinó en garantir que l’activitat econòmica pugui desenvolupar-se, per ser font de recurs tributari també a la llarga.

Hi ha casos en què l’incompliment de promeses electorals o el canvi de legislació amb efectes retroactius haurien de ser aturats, no sols judicialment sinó de forma molt més automàtica. Com pot ser que el govern de Madrid, que hi va accedir prometent rebaixes d’impostos, hagi fet tot el contrari sense que ningú hi pugui fer res? I que es permetés esbotzar el marc de les renovables, un paraigües sota el que tanta gent ha deixat els estalvis hipotecats per sempre? I a sobre, canvia les normes de l’impost de societats, no sols confiscant ara els impostos del futur (que difícilment podrà compensar) sinó que a misses dites restringeix la compensació de  pèrdues sofertes per tantes empreses durant la crisi.

Altres decisions tributàries són legalment conformes, però contradictòries amb la voluntat manifesta de suport a l’activitat econòmica. Per exemple, a Manresa estem redactant un pla industrial del Bages, mentre sigil·losament incrementem de cop l’impost d’activitats econòmiques, que afecta a la majoria d’indústries, entre un 15 i un 20%. Certament no lliga, potser que esperem les conclusions del pla, o si més no la consolidació de la represa econòmica. També apostem pel centre històric, hem nomenat un comissionat molt actiu, però reduïm de cop, sense temps de recollir-ne fruits, la bonificació de les taxes per obres de remodelació en locals de la zona. Sense oblidar que Manresa és un cas singular amb l’impost sobre la il·luminació dels rètols comercials que, a sobre de donar vida als carrers foscos de per si, no preveu que la recaptació reverteixi en millores per al comerç. I no parlem dels guals, que sols augmenten (i no pas poc) per les activitats econòmiques. A què juguem?

Si no donem suport, amb fets i no paraules, a la reactivació de l’activitat econòmica, difícilment recuperarem l’ocupació i els tributs associats. Les paraules ens poden sonar bé, però la fiscalitat retrata la política real. Seguirem amatents a decisions que darrerament no se’ns consulten, sols se’ns comuniquen no sempre de forma prou clara, i passen pels plens municipals sense pràcticament debat.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

Una carretera plena de paranys

zvsbdtugigq-tomasz-zagorskiEl cas de la C55 és la il·lustració de dos paranys que, per molt que siguin coneguts, encara sorprenen als que hi queden atrapats.

Al primer parany hi cau aquell que pensa que, mirant la realitat des de la seva talaia, podrà trobar la solució idònia a un problema, convençut que els que el pateixen no poden descobrir-la. Considera que aquests hi estan massa embolicats per tenir una visió de conjunt, i a més el seu punt de vista no pot ser prou objectiu. I per això decideix seguir els consells d’experts aliens, sense parar atenció a les propostes dels afectats, que jutgen massa subjectives.

Un cop posades les orelleres als usuaris de la C55 amb la mitjana que separa els carrils oposats, i amb això haver reduït certament la gravetat de la sinistralitat de la via, no entenen per què al Bages estem tan empipats i diem que ens han pres el pèl. Certament volíem eliminar accidents greus, però amb alguna solució més imaginativa que no a costa d’empitjorar molt més la fluïdesa de la via, i convertir-la en una ratera quan hi ha un qualsevol dels freqüents incidents. En pocs mesos ha quedat palès que les preteses mesures pal·liatives no resolen gran cosa.

Pensaven que amb uns quants descomptes a la C16 aconseguirien desviar-hi bona part del trànsit, però la realitat és tossuda i l’efecte ha sigut molt poc apreciable. Tampoc varen atendre els nostres advertiments sobre el previsible increment del transport de mercaderies, que realment està evolucionant a l’alça. Aquest difícilment es desviarà per la C16, la seva orografia fa que el consum dels camions carregats no sigui rendible passant per l’autopista, peatge al marge. Total, tothom enfadat i el cost de la logística de les empreses cada dia pitjor, mal auguri per a la competitivitat de la comarca.

No hi ha volta de full, el futur passa per desdoblar la C55, encara que sigui canviant-ne el traçat d’algun tram. És l’única solució per un transport de mercaderies eficient que necessita pendents suaus com el que suposa seguir el curs del Llobregat. Però això és impossible executar-ho en un termini curt. Calen voluntat política, finançament i uns quants anys.

I mentrestant què fem? No hi ha cap altra solució que la de bonificar totalment el peatge de la C16 per turismes, encara que sigui transitòriament mentre no estigui desdoblada la C55, i així aconseguir desviar a l’autopista bona part dels vehicles lleugers. Cal exigir també l’activació dels treballs de la B40 per enllaçar Terrassa amb Abrera, altrament serà una solució a mitges.

El segon parany del cas és l’aparent però no real unitat de reivindicació del territori. Encara que sembli que tots anem d’acord, no és així, i quan les administracions i societat civil locals anem a reivindicar aquestes solucions tan clares, acaba semblant una olla de grills perquè en el fons no demanem tots el mateix. Tot són matisos i reivindicacions de caire molt local, cada municipi té la seva demanda específica. I sovint s’hi barregen confrontacions polítiques o electorals. Al Govern li posem fàcil esquivar la qüestió i dilatar la solució. Ha sigut així des que es va inaugurar la C1411, i encara no n’hem après.

Si no ens posem realment d’acord i ens centrem a reivindicar exclusivament allò realment essencial (desdoblament de la C55 i mentrestant, gratuïtat de la C16 per turismes), sense més matisacions, no ens en sortirem. Ja hauríem d’estar prou escarmentats per entendre-ho.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

Resignació passiva o resposta activa

dav

Diuen que som el país del seny i la rauxa. Presumim que el seny és un valor propi de la nostra cultura, una virtut, tot i que com afirma la dita, “qui presum, fa fum”. És a dir, que no sempre som tan assenyats com ens agrada pensar. Val a dir que a vegades l’excés de seny ens pot fer ultrapassar el nivell raonable de ponderació o prudència, esdevenint excessivament conservadors, poc innovadors, limitant-nos a l’hora de trobar alternatives per solucionar els problemes que ens toca resoldre.

Davant d’un gran problema com és el de redreçar uns comptes municipals massa endeutats, amb un dèficit galopant, i en un moment de recessió econòmica, òbviament cal començar per fer una bona diagnosi de la situació, punts forts i febles, i marcar un camí que porti cap al redreçament. I s’ha de seguir amb seny i coratge, atents als entrebancs que apareguin a l’entorn. Aquesta és la labor que s’espera d’un bon gestor. El plus que hi pot aportar un líder que proposa aprofitar la situació per fer un salt endavant, és que no es resigna a tornar al punt de partida sinó que treballa activament per un horitzó millor.

Certament a Manresa s’està vivint una situació d’aquestes, ha calgut aplicar un pla d’endreça de comptes i s’ha actuat en diversos fronts. Parlant en termes comptables, s’han hagut d’aprimar les despeses, sobretot les d’inversió, i a la banda dels ingressos bàsicament s’ha actuat sobre alguns tributs per compensar la caiguda d’altres. I en això destaca l’IBI, l’impost de béns immobles, que en pocs anys ha tingut un increment notable. Prou que ho saben els habitants i les empreses locals, que la puja els ha enganxat en un moment d’evident feblesa.

Tothom entén que un moment o altre s’ha de passar per un tràngol com aquest, si s’expliquen amb claredat el camí i el calendari marcats, sempre i quan hi hagi el compromís de revertir la situació. Per això aquests darrers anys una cinquantena d’entitats de la societat civil manresana han començat a reclamar aclarir aquest horitzó. Però no ens n’hem sortit. Hem aconseguit amorosir els increments recaptatoris, però no hi ha explicacions més enllà de l’exercici següent. Sempre la gran coartada: si rebaixem ingressos caldrà retallar prestacions socials.

Per això les entitats hem volgut anar més enllà i reclamar més imaginació i amplitud de mires, creure en una gran Manresa, engrescadora i atractiva, que ens aporti més habitants i activitat econòmica. D’idees n’hi ha moltes, i una proposta transversal és treballar-les conjuntament amb els municipis més propers, que creiem que el repte també els interessa i podem fer un projecte conjunt més potent. Que a la vegada ens permetria aprofundir en la coordinació de serveis, per fer-los més eficients i menys costosos per a tots. Aquesta és la proposta. Quan això s’ha simplificat amb titulars sobre una àrea metropolitana o la fusió administrativa amb Sant Joan i Sant Fruitós, han sortit algunes urticàries. Hauríem de superar-les i parlar-ne a fons.

Resignar-se a un únic objectiu estratègic de tornar a tenir uns comptes sanejats, amb l’excusa del seny que ha de tenir el gestor, i menystenir en un atac de rauxa, sense entrar en una reflexió més profunda, algunes idees assenyades que posen sobre la taula un grup d’institucions de la teva ciutat per anar més enllà, és certament sorprenent. No siguem tan resignats, posem-hi un seny actiu i avaluem conjuntament com enriquim l’estratègia municipal per trobar el camí d’assolir una Manresa il·lusionant.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

La grandària, l’emprenedoria i el que tenim a casa

3765c625Fa poc, The Economist va publicar un especial sobre l’enlairament del “superestel”, és a dir, sobre el nou tipus d’organització empresarial que s’està menjant tot mercat solvent i profitós. I donava tota una sèrie de dades molt interessants sobre com les 100 primeres empreses del ranking Fortune passen de representar una concentració del 33% del PIB fa vint anys a representar un 46% el 2013. Potser ara ja arribem a la meitat als Estats Units. Aquest mateix grup de firmes ha multiplicat per tres les vendes en aquest període i també els marges, complint la màxima evangèlica de que a qui ja en té, més li serà donat…  Tenim doncs una marcada tendència a la consolidació, menys actors i més grans, amb tot el que això implica. Això de la competència és per als perdedors, es diu en algun tros d’article, citant algun peix gros.

Paral·lelament, afirma la mateixa font que ara hi ha menys creació d’empreses (parla de start ups) que la que hi havia als anys setanta. Malgrat que a partir dels vuitanta, coincidint amb el triomf de Reagan i Thatcher entre altres coses, es comença a reivindicar la creació de moltes noves unitats empresarials (se l’anomena esperit emprenedor), la realitat és que el nombre no creix el que suposadament hauria de créixer. Un apunt, coincidència no vol dir causalitat… Però el que sí que creix a tot arreu, especialment als Estats Units, és el nombre de free lance. Autònoms amb ordinador i motxilla a la recerca de connexió wifi. Un 16 % de la força laboral del país.

Tenim doncs una estructura de grans molt grans que han mutat si ho comparem amb el que hi havia abans. A Detroit hi treballava molt gent, a les grans de Silicon Valley hi treballa poca gent però tenen capitalitzacions molt més altes. I han excel·lit en l’art del lobby, de les portes giratòries i de l’elusió fiscal molt millor que els antics monstres industrials que, per contra, sí que tenien molta més capacitat de tibar de la resta de l’economia, arrossegament se’n diu. A tall d’exemple, l’antiga Comissària de la competència, l’holandesa Neelie Kroes, passa a treballar per Uber, previ pas per Merrill Lynch. A la segona són mestres en difuminar darrera la boira d’un paradís qui és el subjecte passiu (com tu, com jo, com aquella empresa…). A la primera (on és ara) s’aspira a controlar la mobilitat, el transport , i quedar-se amb el marge (no sé per què li diuen col·laborativa). A tall d’exemple també, General Electric, empresa conglomerat que fa coses i que s’ha digitalitzat exitosament, disposa d’un departament de fiscalitat (la seva) amb 900 persones que deuen ser molt rendibles perquè aconsegueix no pagar impostos.

Mentre les economies industrials que fan coses amb cos cercaven economies d’escala (s’ho miren des de la banda de l’oferta), els grans del món digital cerquen efecte xarxa (s’ho miren des de la demanda). Però sobretot tendeixen al monopoli no tant per decret si no per natura, però els efectes són els mateixos i imprimeixen caràcter. Google, que ha fet els divuit anys, controla el 69% de les cerques d’informació globals, és a dir, sap què vols en cada moment i sap el que voldràs d’aquí a cinc mesos. Tu alimentes la seva intel·ligència.

I on som nosaltres a casa nostra amb tot això? Exceptuant Grifols (hemoderivats) no em ve al cap cap altra empresa global en què et puguin respondre (si volen) en català. El Bages és una bona mostra, estadísticament parlant, del que és l’estructura econòmica de Catalunya. Empreses industrials de 12 treballadors de mitjana, productivitats aparents del treball al voltant dels 55.000 €, costos laborals unitaris variables segons sector però a la baixa… Si voleu més informació, en trobareu a l’estudi sobre Dinamisme Empresarial que fa la Cambra (a la nostra web) des de fa una desena d’anys.

Què poden fer les empreses que no surten al rànquing de les cent, o de les deu mil? D’entrada, comportar-se com una empresa ciutadana i exigir que les del rànquing 100 paguin, ja que si no acabaran pagant elles (recordin la bestreta de l’Impost de Societats, entre d’altres coses). I utilitzar les eines públiques i privades que existeixen (sempre limitades i millorables) per avançar, per exemple, en la digitalització de tot, en assolir grandària, etc.

I ser conscients del que diu el keniata Mukhisa Kituyu, secretari general de la UNCTAD (branca de les Nacions Unides), en l’informe anual sobre Comerç i Desenvolupament: ”Una economia global poblada per consumidors sense prou capacitat de compra i massa deute, i amb productors amb grans beneficis i poca propensió a invertir, és poc probable que ens doni fonaments per l’estabilitat i per construir un futur inclusiu”. És a dir, client insolvent no crea empresa.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa

El Corredor del Mediterrani, més que una via de tren

blog_corredormediterraniDarrerament hem sentit molt a parlar dels dubtes existencials de la Unió Europea, algunes veus li auguren un mal futur. Penso que sobretot són recels dels estats que en formen part, que mai han volgut cedir les competències que cal per tal que esdevingués una unió plena, i ara es plantegen si avançar o recular. Però en canvi l’apropament efectiu de moltes de les regions que la composen, amb afinitats i complementarietats econòmiques i culturals, que s’ha anat estrenyent per la facilitat de moviments de persones i mercaderies, ara empeny a enfortir els llaços d’unió.

Les infraestructures han estat un dels elements clau d’aquest acostament de regions, juntament amb la moneda única, l’harmonització legislativa, la mobilitat dels joves (per feina o estudis), etc. Dins d’aquest context la UE ha fet una aposta per una major integració econòmica a través de les xarxes europees bàsiques de transport ferroviari de mercaderies, on el Corredor del Mediterrani hi té un paper rellevant. Serà l’eina d’articulació de l’euroregió de l’Arc Mediterrani, una realitat econòmica i social obviada per molts dels estats que la composen i sobre la qual la UE vol posar seny.

Per això i per moltes altres raons, no tenia cap sentit l’aïllament institucional entre Catalunya i València d’aquests darrers anys, motiu pel que hem de valorar molt positivament la recent trobada a València, a nivell polític i de societat civil, per promoure entre altres coses el Corredor del Mediterrani. Amb ella es reprèn un camí conjunt que mai havia d’haver divergit.

Si els romans varen tenir clar que la Via Augusta era prioritària per l’economia, la prosperitat i la competitivitat del seu imperi, no té cap sentit que les nostres dues comunitats no treballin plegades per la seva versió actualitzada al segle XXI. Units també contra els elements, que són les agendes incertes i imprevisibles del ministeri de torn, les inversions encallades, la manca d’un coordinador tècnic operatiu per l’execució, i el fet de tenir clar que l’anomenat tercer fil no és més que una solució provisional i que cal tendir cap a vies completament segregades.

Aquest tercer fil segurament serà inevitable en els capil·lars que alimentaran el Corredor (com el del Bages). Però l’artèria principal a la llarga ha de separar en vies independents el que són línies de viatgers i de mercaderies, tal com va aprovar la UE al seu moment. Fins ara tenim una prova pilot del tercer fil, que va del Port de Barcelona a la frontera francesa, i ja es constata que aquesta barreja de traçats no és prou eficient. Per causes tan òbvies com alguns pendents excessius per grans càrregues, la diferència de tensions i senyalitzacions a diversos trams, la necessitat de canviar diverses vegades la composició dels trens segons el punt del recorregut, etc. Tot això es va posar també de manifest a la trobada de València.

L’altra conclusió de València va ser que el treball conjunt de dos territoris tan complementaris econòmicament i social no hauria de ser l’excepció sinó esdevenir normal. I en aquest sentit hem d’agrair l’aposta decidida dels seus respectius presidents per tal que així sigui. En això tindran tot el nostre suport.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

L’aposta industrial

industria-2Si fa uns anys haguéssim demanat a l’opinió pública què en pensava de la indústria, probablement hauríem rebut moltes visions negatives. En general era un dels sectors que tenia més mala premsa, a voltes merescuda però no sempre. Ha calgut una crisi molt profunda i llarga per donar un tomb a la percepció, si més no pel que reflecteixen ara els mitjans, que en general li dediquen molta més atenció i la posen a l’horitzó de l’esperança.

I és que certament, encara que ha patit les conseqüències de la crisi com els altres sectors d’activitat econòmica, l’industrial ha demostrat més solidesa i capacitat d’adaptació, i presenta signes de recuperació clars molt abans que la resta. I això que la classificació d’activitats econòmiques cada cop té fronteres molt més difícils de delimitar, no és fàcil mesurar amb precisió quin grau d’arrossegament exerceix la indústria sobre els altres. Hi ha una part important de les activitats classificades com a serveis que viuen o treballen bàsicament per a la indústria, la branca industrial agroalimentària és difícil de destriar del sector primari que l’abasteix, hi ha una part significativa de la construcció que és indústria o treballa per a ella, etc.

Ara surten abanderats de la indústria de sota les pedres, es promouen reflexions i fins i tot es proposen pactes nacionals que la defensin i la fomentin. Està bé, és positiu i necessari, però no n’hem de parlar tant i fer més coses, posant en marxa actuacions i mitjans. Que vol dir recursos. Una part dels quals ha de sortir de l’administració, però l’altra sortirà de la inversió privada, quan aquesta vegi clar el camí emprès.

Com que els recursos són escassos, és imprescindible començar per una bona diagnosi. El Govern català ja ha descobert punts essencials i els està promovent, com ara que és tant important apuntalar empreses amb futur com promoure’n de noves, que cal lligar recerca i innovació pràctica, que moltes empreses necessiten cooperar entre elles per poder abordar reptes clau com la internacionalització, que la formació de qualitat i la promoció de les branques industrials és bàsica, etc. I ho intenta dur a terme amb plans d’acció específics, lloables però a vegades amb efectivitat millorable. En canvi, no ha abordat la simplificació administrativa industrial, més enllà del camí fet per a les activitats innòcues.

Per altra banda, el Govern finalment va adonar-se que és important plantejar estratègies més sectorials, i intentar que aquests sectors realment s’ho creguin i cooperin en el seu propi desenvolupament conjunt. En això estem una mica encallats, la majoria dels sectors encara no s’han convertit en el seu propi motor, se’ls ha d’arrossegar. Cal treballar-ho millor.

Segurament hem comès un error previsible, pensant que engrescant als grans, aquests arrossegarien a la resta. Ignorant que dins la indústria, el pes en empleats de les empreses de 50 a 250 treballadors i el valor afegit del conjunt d’empreses de 10 a 250 treballadors és gairebé equivalent al de les més grans. En canvi, les primeres són majoritàriament autòctones i familiars, mentre que les grans són sovint multinacionals foranes però arrelades. Hem de comptar amb ambdues categories, però les necessitats i cultura són apreciablement diferents, i per això fer una estratègia conjunta no és tan simple.

Tot és important i tot suma, però crec que en un pla de veritable aposta industrial hem de donar més pes estratègic a l’empresa mitjana del que hi té avui. I treballar a fons per fer que la petita esdevingui mitjana amb celeritat.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

La cadena de blocs (per què els temps estan canviant)

bitcoin-495996_1920Robert Allen Zimmerman, més conegut com a Bob Dylan, cantava fa temps que els temps estan canviant. Una cançó de la que hi ha excel·lents versions catalanes dels anys 70, renovades no fa pas tant per Gerard Quintana. Si avui mirem qui eren els més rics del món llavors, veurem que poc tenen a veure amb els d’ara. L’amo de Microsoft, el d’Inditex, el d’Amazon, el de Facebook…. Són molt més star system que no pas els amos dels bancs. Però com que els temps s’acceleren i ningú fa vacances com Déu mana (tampoc el Tribunal Constitucional), podria ser que els temps estiguessin tornant a canviar sense poder haver paït totes les disrupcions o dislocacions hagudes i per haver.

La cadena de blocs, una traducció molt lliure del que s’anomena “blockchain”, és la tecnologia subjacent a la “criptomoneda” més coneguda com a Bitcoin, aquella moneda més fosca que les altres monedes i que a sobre oscil·la en referència a elles més que una  muntanya russa. El fet més distintiu d’aquesta tecnologia és la possibilitat d’establir un base de dades immensa i distribuïda entre milions d’ordinadors, un sistema altament descentralitzat i en teoria igualitari. La comptabilitat universal de tot el que es mou (el diner, per exemple) i el registre de tot el que està més quiet (el capital, més immòbil que l’anterior), però que també s’acaba movent un dia o altre.

Es tracta d’una segona generació de l’intercanvi d’arxius P2P que permet enviar diners d’un lloc a un altre sense passar per intermediaris (ja sigui una cadena de bancs amb les seves corresponents Cambres de Compensació i Bancs Centrals, o una empresa gestora de de targes de crèdit que també acaba passant per cadenes de bancs). Amb aquesta tecnologia ja no faria falta, per exemple, que una tercera part autentifiqués o donés fe, ja sigui Govern, Banc Central o fins i tot notari o Registrador. No faria falta perquè tot, absolutament tot, quedaria registrat en aquesta base de dades immensa i es podria recórrer tota la cadena fins al principi de tot plegat. I a sobre tot està encriptat com Déu mana, és a dir, que és molt difícil de rebentar. Caldria  controlar la meitat dels ordinadors del món per assolir la suficient potència de càlcul com per rebentar aquesta encriptació. Si no confies en el notari, el Registrador o l’Estat mateix, confia en l’algoritme creat pel senyor Nakamoto (sembla ser el pseudònim d’un professor australià, molt discret ell). Una mena de somni llibertari a l’americana. Somni redibuixat, perquè de declaracions d’independència del ciberespai ja n’hi ha hagut, i ves per on, els beneficis de la revolució digital han estat altament asimètrics, esbiaixats cap a grans organitzacions nascudes i crescudes els darrers vint anys. Facin joc que el guanyador s’ho emporta tot!

Les aplicacions són múltiples i d’entrada el sistema financer és el primer i més evidentment amenaçat de dislocació per tots cantons (per sota, amb l’anomenat Fintech, que ofereix sistemes de finançament a les empreses i particulars sense passar per ells, pel cor del seu negoci donats els tipus d’interès existents i que sembla es mantindran, per la imatge i el desprestigi guanyats a pols, etc.).

Però les tecnologies volen un temps de maduració important.  Internet tal com la coneixem té els seus sistemes de govern, té uns protocols reconeguts a traves del W3 Consorci, o òrgans de govern com l’ICANN. Res d’això sembla encara existir en aquest “criptomón” que ara com ara s’assembla al salvatge oest. Però al tantu, organitzacions com la Linux Foundation, impulsora del software lliure, empreses com IBM i Cisco, o mercats com el NASDAQ s’ho estan mirant i comencen a fer proves. El mateix Banc d’Anglaterra, institució seriosa on les hagi, s’ho mira amb carinyo. Els grans repositoris centralitzats de la nostra vida privada com Facebook, o els grans mercats de quasi tot com Amazon, molt centralitzats, poden veure en el futur amenaçat el model de negoci que els ha fet tan rics tan ràpidament. Hi ha però un altre taló d’Aquil·les a superar. Fer treballar tot aquest nombre d’ordinadors per mantenir i posar al dia  aquesta base de dades consumeix més energia que l’antic sistema centralitzat. Poca broma amb el canvi climàtic i els límits del sistema. Cada clic és com prémer l’accelerador d’un cotxe en un semàfor… Fer el ruc.

Vosaltres que us adoneu de l’aigua que va pujant, aprengueu a nedar aviat o us ofegareu… cantava Robert Allen Zimmerman.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa