La grandària, l’emprenedoria i el que tenim a casa

3765c625Fa poc, The Economist va publicar un especial sobre l’enlairament del “superestel”, és a dir, sobre el nou tipus d’organització empresarial que s’està menjant tot mercat solvent i profitós. I donava tota una sèrie de dades molt interessants sobre com les 100 primeres empreses del ranking Fortune passen de representar una concentració del 33% del PIB fa vint anys a representar un 46% el 2013. Potser ara ja arribem a la meitat als Estats Units. Aquest mateix grup de firmes ha multiplicat per tres les vendes en aquest període i també els marges, complint la màxima evangèlica de que a qui ja en té, més li serà donat…  Tenim doncs una marcada tendència a la consolidació, menys actors i més grans, amb tot el que això implica. Això de la competència és per als perdedors, es diu en algun tros d’article, citant algun peix gros.

Paral·lelament, afirma la mateixa font que ara hi ha menys creació d’empreses (parla de start ups) que la que hi havia als anys setanta. Malgrat que a partir dels vuitanta, coincidint amb el triomf de Reagan i Thatcher entre altres coses, es comença a reivindicar la creació de moltes noves unitats empresarials (se l’anomena esperit emprenedor), la realitat és que el nombre no creix el que suposadament hauria de créixer. Un apunt, coincidència no vol dir causalitat… Però el que sí que creix a tot arreu, especialment als Estats Units, és el nombre de free lance. Autònoms amb ordinador i motxilla a la recerca de connexió wifi. Un 16 % de la força laboral del país.

Tenim doncs una estructura de grans molt grans que han mutat si ho comparem amb el que hi havia abans. A Detroit hi treballava molt gent, a les grans de Silicon Valley hi treballa poca gent però tenen capitalitzacions molt més altes. I han excel·lit en l’art del lobby, de les portes giratòries i de l’elusió fiscal molt millor que els antics monstres industrials que, per contra, sí que tenien molta més capacitat de tibar de la resta de l’economia, arrossegament se’n diu. A tall d’exemple, l’antiga Comissària de la competència, l’holandesa Neelie Kroes, passa a treballar per Uber, previ pas per Merrill Lynch. A la segona són mestres en difuminar darrera la boira d’un paradís qui és el subjecte passiu (com tu, com jo, com aquella empresa…). A la primera (on és ara) s’aspira a controlar la mobilitat, el transport , i quedar-se amb el marge (no sé per què li diuen col·laborativa). A tall d’exemple també, General Electric, empresa conglomerat que fa coses i que s’ha digitalitzat exitosament, disposa d’un departament de fiscalitat (la seva) amb 900 persones que deuen ser molt rendibles perquè aconsegueix no pagar impostos.

Mentre les economies industrials que fan coses amb cos cercaven economies d’escala (s’ho miren des de la banda de l’oferta), els grans del món digital cerquen efecte xarxa (s’ho miren des de la demanda). Però sobretot tendeixen al monopoli no tant per decret si no per natura, però els efectes són els mateixos i imprimeixen caràcter. Google, que ha fet els divuit anys, controla el 69% de les cerques d’informació globals, és a dir, sap què vols en cada moment i sap el que voldràs d’aquí a cinc mesos. Tu alimentes la seva intel·ligència.

I on som nosaltres a casa nostra amb tot això? Exceptuant Grifols (hemoderivats) no em ve al cap cap altra empresa global en què et puguin respondre (si volen) en català. El Bages és una bona mostra, estadísticament parlant, del que és l’estructura econòmica de Catalunya. Empreses industrials de 12 treballadors de mitjana, productivitats aparents del treball al voltant dels 55.000 €, costos laborals unitaris variables segons sector però a la baixa… Si voleu més informació, en trobareu a l’estudi sobre Dinamisme Empresarial que fa la Cambra (a la nostra web) des de fa una desena d’anys.

Què poden fer les empreses que no surten al rànquing de les cent, o de les deu mil? D’entrada, comportar-se com una empresa ciutadana i exigir que les del rànquing 100 paguin, ja que si no acabaran pagant elles (recordin la bestreta de l’Impost de Societats, entre d’altres coses). I utilitzar les eines públiques i privades que existeixen (sempre limitades i millorables) per avançar, per exemple, en la digitalització de tot, en assolir grandària, etc.

I ser conscients del que diu el keniata Mukhisa Kituyu, secretari general de la UNCTAD (branca de les Nacions Unides), en l’informe anual sobre Comerç i Desenvolupament: ”Una economia global poblada per consumidors sense prou capacitat de compra i massa deute, i amb productors amb grans beneficis i poca propensió a invertir, és poc probable que ens doni fonaments per l’estabilitat i per construir un futur inclusiu”. És a dir, client insolvent no crea empresa.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa

El Corredor del Mediterrani, més que una via de tren

blog_corredormediterraniDarrerament hem sentit molt a parlar dels dubtes existencials de la Unió Europea, algunes veus li auguren un mal futur. Penso que sobretot són recels dels estats que en formen part, que mai han volgut cedir les competències que cal per tal que esdevingués una unió plena, i ara es plantegen si avançar o recular. Però en canvi l’apropament efectiu de moltes de les regions que la composen, amb afinitats i complementarietats econòmiques i culturals, que s’ha anat estrenyent per la facilitat de moviments de persones i mercaderies, ara empeny a enfortir els llaços d’unió.

Les infraestructures han estat un dels elements clau d’aquest acostament de regions, juntament amb la moneda única, l’harmonització legislativa, la mobilitat dels joves (per feina o estudis), etc. Dins d’aquest context la UE ha fet una aposta per una major integració econòmica a través de les xarxes europees bàsiques de transport ferroviari de mercaderies, on el Corredor del Mediterrani hi té un paper rellevant. Serà l’eina d’articulació de l’euroregió de l’Arc Mediterrani, una realitat econòmica i social obviada per molts dels estats que la composen i sobre la qual la UE vol posar seny.

Per això i per moltes altres raons, no tenia cap sentit l’aïllament institucional entre Catalunya i València d’aquests darrers anys, motiu pel que hem de valorar molt positivament la recent trobada a València, a nivell polític i de societat civil, per promoure entre altres coses el Corredor del Mediterrani. Amb ella es reprèn un camí conjunt que mai havia d’haver divergit.

Si els romans varen tenir clar que la Via Augusta era prioritària per l’economia, la prosperitat i la competitivitat del seu imperi, no té cap sentit que les nostres dues comunitats no treballin plegades per la seva versió actualitzada al segle XXI. Units també contra els elements, que són les agendes incertes i imprevisibles del ministeri de torn, les inversions encallades, la manca d’un coordinador tècnic operatiu per l’execució, i el fet de tenir clar que l’anomenat tercer fil no és més que una solució provisional i que cal tendir cap a vies completament segregades.

Aquest tercer fil segurament serà inevitable en els capil·lars que alimentaran el Corredor (com el del Bages). Però l’artèria principal a la llarga ha de separar en vies independents el que són línies de viatgers i de mercaderies, tal com va aprovar la UE al seu moment. Fins ara tenim una prova pilot del tercer fil, que va del Port de Barcelona a la frontera francesa, i ja es constata que aquesta barreja de traçats no és prou eficient. Per causes tan òbvies com alguns pendents excessius per grans càrregues, la diferència de tensions i senyalitzacions a diversos trams, la necessitat de canviar diverses vegades la composició dels trens segons el punt del recorregut, etc. Tot això es va posar també de manifest a la trobada de València.

L’altra conclusió de València va ser que el treball conjunt de dos territoris tan complementaris econòmicament i social no hauria de ser l’excepció sinó esdevenir normal. I en aquest sentit hem d’agrair l’aposta decidida dels seus respectius presidents per tal que així sigui. En això tindran tot el nostre suport.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

L’aposta industrial

industria-2Si fa uns anys haguéssim demanat a l’opinió pública què en pensava de la indústria, probablement hauríem rebut moltes visions negatives. En general era un dels sectors que tenia més mala premsa, a voltes merescuda però no sempre. Ha calgut una crisi molt profunda i llarga per donar un tomb a la percepció, si més no pel que reflecteixen ara els mitjans, que en general li dediquen molta més atenció i la posen a l’horitzó de l’esperança.

I és que certament, encara que ha patit les conseqüències de la crisi com els altres sectors d’activitat econòmica, l’industrial ha demostrat més solidesa i capacitat d’adaptació, i presenta signes de recuperació clars molt abans que la resta. I això que la classificació d’activitats econòmiques cada cop té fronteres molt més difícils de delimitar, no és fàcil mesurar amb precisió quin grau d’arrossegament exerceix la indústria sobre els altres. Hi ha una part important de les activitats classificades com a serveis que viuen o treballen bàsicament per a la indústria, la branca industrial agroalimentària és difícil de destriar del sector primari que l’abasteix, hi ha una part significativa de la construcció que és indústria o treballa per a ella, etc.

Ara surten abanderats de la indústria de sota les pedres, es promouen reflexions i fins i tot es proposen pactes nacionals que la defensin i la fomentin. Està bé, és positiu i necessari, però no n’hem de parlar tant i fer més coses, posant en marxa actuacions i mitjans. Que vol dir recursos. Una part dels quals ha de sortir de l’administració, però l’altra sortirà de la inversió privada, quan aquesta vegi clar el camí emprès.

Com que els recursos són escassos, és imprescindible començar per una bona diagnosi. El Govern català ja ha descobert punts essencials i els està promovent, com ara que és tant important apuntalar empreses amb futur com promoure’n de noves, que cal lligar recerca i innovació pràctica, que moltes empreses necessiten cooperar entre elles per poder abordar reptes clau com la internacionalització, que la formació de qualitat i la promoció de les branques industrials és bàsica, etc. I ho intenta dur a terme amb plans d’acció específics, lloables però a vegades amb efectivitat millorable. En canvi, no ha abordat la simplificació administrativa industrial, més enllà del camí fet per a les activitats innòcues.

Per altra banda, el Govern finalment va adonar-se que és important plantejar estratègies més sectorials, i intentar que aquests sectors realment s’ho creguin i cooperin en el seu propi desenvolupament conjunt. En això estem una mica encallats, la majoria dels sectors encara no s’han convertit en el seu propi motor, se’ls ha d’arrossegar. Cal treballar-ho millor.

Segurament hem comès un error previsible, pensant que engrescant als grans, aquests arrossegarien a la resta. Ignorant que dins la indústria, el pes en empleats de les empreses de 50 a 250 treballadors i el valor afegit del conjunt d’empreses de 10 a 250 treballadors és gairebé equivalent al de les més grans. En canvi, les primeres són majoritàriament autòctones i familiars, mentre que les grans són sovint multinacionals foranes però arrelades. Hem de comptar amb ambdues categories, però les necessitats i cultura són apreciablement diferents, i per això fer una estratègia conjunta no és tan simple.

Tot és important i tot suma, però crec que en un pla de veritable aposta industrial hem de donar més pes estratègic a l’empresa mitjana del que hi té avui. I treballar a fons per fer que la petita esdevingui mitjana amb celeritat.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

La cadena de blocs (per què els temps estan canviant)

bitcoin-495996_1920Robert Allen Zimmerman, més conegut com a Bob Dylan, cantava fa temps que els temps estan canviant. Una cançó de la que hi ha excel·lents versions catalanes dels anys 70, renovades no fa pas tant per Gerard Quintana. Si avui mirem qui eren els més rics del món llavors, veurem que poc tenen a veure amb els d’ara. L’amo de Microsoft, el d’Inditex, el d’Amazon, el de Facebook…. Són molt més star system que no pas els amos dels bancs. Però com que els temps s’acceleren i ningú fa vacances com Déu mana (tampoc el Tribunal Constitucional), podria ser que els temps estiguessin tornant a canviar sense poder haver paït totes les disrupcions o dislocacions hagudes i per haver.

La cadena de blocs, una traducció molt lliure del que s’anomena “blockchain”, és la tecnologia subjacent a la “criptomoneda” més coneguda com a Bitcoin, aquella moneda més fosca que les altres monedes i que a sobre oscil·la en referència a elles més que una  muntanya russa. El fet més distintiu d’aquesta tecnologia és la possibilitat d’establir un base de dades immensa i distribuïda entre milions d’ordinadors, un sistema altament descentralitzat i en teoria igualitari. La comptabilitat universal de tot el que es mou (el diner, per exemple) i el registre de tot el que està més quiet (el capital, més immòbil que l’anterior), però que també s’acaba movent un dia o altre.

Es tracta d’una segona generació de l’intercanvi d’arxius P2P que permet enviar diners d’un lloc a un altre sense passar per intermediaris (ja sigui una cadena de bancs amb les seves corresponents Cambres de Compensació i Bancs Centrals, o una empresa gestora de de targes de crèdit que també acaba passant per cadenes de bancs). Amb aquesta tecnologia ja no faria falta, per exemple, que una tercera part autentifiqués o donés fe, ja sigui Govern, Banc Central o fins i tot notari o Registrador. No faria falta perquè tot, absolutament tot, quedaria registrat en aquesta base de dades immensa i es podria recórrer tota la cadena fins al principi de tot plegat. I a sobre tot està encriptat com Déu mana, és a dir, que és molt difícil de rebentar. Caldria  controlar la meitat dels ordinadors del món per assolir la suficient potència de càlcul com per rebentar aquesta encriptació. Si no confies en el notari, el Registrador o l’Estat mateix, confia en l’algoritme creat pel senyor Nakamoto (sembla ser el pseudònim d’un professor australià, molt discret ell). Una mena de somni llibertari a l’americana. Somni redibuixat, perquè de declaracions d’independència del ciberespai ja n’hi ha hagut, i ves per on, els beneficis de la revolució digital han estat altament asimètrics, esbiaixats cap a grans organitzacions nascudes i crescudes els darrers vint anys. Facin joc que el guanyador s’ho emporta tot!

Les aplicacions són múltiples i d’entrada el sistema financer és el primer i més evidentment amenaçat de dislocació per tots cantons (per sota, amb l’anomenat Fintech, que ofereix sistemes de finançament a les empreses i particulars sense passar per ells, pel cor del seu negoci donats els tipus d’interès existents i que sembla es mantindran, per la imatge i el desprestigi guanyats a pols, etc.).

Però les tecnologies volen un temps de maduració important.  Internet tal com la coneixem té els seus sistemes de govern, té uns protocols reconeguts a traves del W3 Consorci, o òrgans de govern com l’ICANN. Res d’això sembla encara existir en aquest “criptomón” que ara com ara s’assembla al salvatge oest. Però al tantu, organitzacions com la Linux Foundation, impulsora del software lliure, empreses com IBM i Cisco, o mercats com el NASDAQ s’ho estan mirant i comencen a fer proves. El mateix Banc d’Anglaterra, institució seriosa on les hagi, s’ho mira amb carinyo. Els grans repositoris centralitzats de la nostra vida privada com Facebook, o els grans mercats de quasi tot com Amazon, molt centralitzats, poden veure en el futur amenaçat el model de negoci que els ha fet tan rics tan ràpidament. Hi ha però un altre taló d’Aquil·les a superar. Fer treballar tot aquest nombre d’ordinadors per mantenir i posar al dia  aquesta base de dades consumeix més energia que l’antic sistema centralitzat. Poca broma amb el canvi climàtic i els límits del sistema. Cada clic és com prémer l’accelerador d’un cotxe en un semàfor… Fer el ruc.

Vosaltres que us adoneu de l’aigua que va pujant, aprengueu a nedar aviat o us ofegareu… cantava Robert Allen Zimmerman.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa

Sovint és qüestió de lideratge

blogcambra_lideratgeUn projecte ambiciós necessita lideratge, altrament és molt més complicat d’assolir-ne els objectius. El líder ha d’aconseguir per una banda proposar una estratègia creïble i un pla d’actuació en consonància, que siguin coneguts, acceptats i admeses les dificultats i problemes que sorgiran durant el procés. I per l’altra ha de saber sumar els potencials i la voluntat de l’equip que l’ha de dur a terme, gestionant el grup de forma eficient i positivant les situacions complexes que hauran de superar. Penso que una de les seves qualitats ha de ser saber gestionar la informació amb unes notables dosis de transparència, que permetin tenir l’equip ben informat de metes i dificultats. Liderar amb opacitat no sol funcionar. També ha de tenir una certa legitimitat i ha d’actuar amb generositat, no aprofitant-se de la situació o afavorint injustament uns quants.

Dir que el projecte europeu està mancat de lideratge és encertat. Els líders legítims, el President de la Comissió i el del Parlament, no exerceixen. No comuniquen, no sabem on ens porten ni se’ls veu al peu del canó quan hi ha problemes, siguin refugiats, indignats o Brèxit. Per contra la Cancellera alemanya, que és molt respectada, es limita a exercir sobre alguns temes. Ha liderat l’austeritat, que és una estratègia per assolir objectius macroeconòmics desitjables i importants, però no se l’ha vist forçant actuacions microeconòmiques per suavitzar-ne els efectes colaterals, que són el gran germen de l’actual indignació i rebuig del projecte europeu. Qui ens ha endeutat és inabastable, i se n’ha acabat culpant als immigrants i refugiats, obrint la porta a una xenofòbia que pot arruïnar el projecte. Tampoc se l’ha vist explicant als britànics els problemes d’abandonar la UE, sembla que no se sent legitimada ni vol entrar en problemes aparentment domèstics dels països, però que acaben essent-ho de tots els europeus. Aquest no lideratge d’Europa ens convé resoldre’l aviat, i no serà fàcil.

A petita escala en tenim un cas semblant al Bages, des de fa anys. A diferència d’altres comarques, en que el lideratge dels grans temes l’entoma l’Alcalde de la capital, penso que de forma legítima però poc lògica, els diferents alcaldes de la comarca no s’han posat mai d’acord en atorgar el lideratge de les qüestions cabdals a l’Alcalde de Manresa de torn. El qual segurament ha volgut evitar trepitjar altres competències municipals, però el resultat és que no s’han abordat grans mancances. I no em refereixo sols a la reclamació d’infraestructures o d’un paper més digne i just a les institucions catalanes, sinó a la coordinació de competències locals que permetin mancomunar molts més serveis, planificació de sòl industrial a nivell comarcal amb molta més lògica, sentit i atractivitat per inversions foranes, estructuració i potenciació conjunta de tot el potencial turístic, etc.

Som el 2 % de la població de Catalunya, una mica menys pel que fa a la generació de riquesa, tenim potencial en molts camps, però no en traiem el profit que podríem. Segurament la societat civil organitzada no ho sabem empènyer prou, ni tenim la legitimitat per suplir aquesta situació. Però si més no hem d’explicar que, sense envair autonomies municipals, amb un projecte engrescador, un pla d’accions clar, transparència total i un líder legítim amb ganes, es podrien delegar competències i anar tots junts cap a l’objectiu. De fet fins ara el projecte europeu s’ha tirat endavant així, cedint sobirania envers la causa. No caiguem en el seu mateix error.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

L’enigma de la situació econòmica

gears-1236578_1920Llegint la premsa costa endevinar si anem bé o no, hi ha opinions de tota mena, sospito que algunes clarament interessades. Qui no tingui altres fonts d’informació segurament estarà fet un embolic, o es limitarà a constatar la seva pròpia situació, que és la més important per a ell, sens dubte.

A la vista dels indicadors, semblaria que anem la mar de bé. El PIB augmenta a taxes properes a les del 2007, després de dues recessions perllongades. El consum millora, les exportacions no paren d’augmentar, el turisme segueix amb bones xifres, i l’activitat industrial porta dos anys creixent. La creació d’ocupació sembla que es consolida, liderada per la indústria. I la inversió estrangera a Catalunya porta ja uns anys amb una mitjana mai vista.

Però amb l’atur que patim, el dèficit públic i el deute, no tenim més remei que créixer, i molt, per poder arribar a dir que l’economia realment surt del pou. Pensar el contrari a hores d’ara seria utòpic, caldria plantejar-s’ho si cas un cop estabilitzada la situació. Per això cal analitzar a fons els motors principals del creixement (les exportacions, la inversió productiva i l’activitat industrial). Tal com s’ha dit sembla que progressen adequadament, però falta veure si ho fan de forma consistent. Tenim l’IPC sota control i els costos laborals tornen a créixer moderadament després d’una inevitable reducció, però no aconseguim incrementar la productivitat, la qual cosa és preocupant de cara al futur. Malgrat que la inversió productiva ha reprès la marxa ascendent segur que queda molt per fer. Les inversions públiques per a la logística productiva s’han desviat cap a altres finalitats més populistes, la inversió en innovació i recerca ha reculat, i encara ens queda un llarg camí amb la professionalització de bona part de les empreses.

Val a dir que hi ha hagut factors que han creat una sensació d’inseguretat, i sembla que han provocat una certa frenada. Per descomptat les incerteses polítiques, alimentades per la nostra baixa capacitat de pacte, són un condicionant força negatiu per a la confiança, motor bàsic del creixement. La decisió britànica de no continuar a la UE pot facilitar l’extensió de l’antieuropeïsme a molts altres països membres, i en canvi no sembla que els estaments europeus estiguin reaccionant amb cap estratègia engrescadora. Per altra banda, el preu del petroli repunta, i el tipus de canvi amb altres divises ja no és tan favorable a les exportacions europees. Tot això genera dubtes importants.

Per tot plegat, al marge de consolidar el creixement, calen altres accions. Al meu parer hi ha una qüestió clau, que és la de reduir les grans desigualtats que ha eixamplat la crisi, tant a nivell de famílies com també entre empreses. N’hi ha que han aprofitat la seva influència i posició dominant per marcar preus i polítiques públiques divergents dels objectius comuns. Cal també més exigència d’ètica, molt minvada aquests darrers anys en determinats cercles. I polítiques d’increment de la productivitat molt més eficaces, centrades en la formació i la innovació, de les que se’n parla molt però no s’hi fan prou reformes de fons. I també trobar mecanismes de debò per incrementar el nombre d’empreses, i sobretot allargar l’esperança de vida de les moltes noves que es creen,  que en això fins ara no hem estat gaire encertats.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

Eixamplant les mires, trobarem complicitats

Fa uns quants anys sols es parlava del Corredor del Mediterrani en cercles reduïts. Conscients que ens hi anava el futur econòmic de bona part de l’Arc Mediterrani, les Cambres de Comerç implicades vàrem acordar que calia advertir-ho a la resta del món empresarial, acadèmic i polític, i assolir influència als centres de decisió en un tema tan cabdal. Així va néixer FERRMED, que ha fet una labor tècnica i de difusió impagables, esdevenint la punta de llança a nivell d’institucions europees que va posant seny a les decisions sobre el tema. I que també ha hagut d’adoptar el paper de fiscalitzador dels incompliments dels diferents estats que, pel que es veu, no s’acaben de creure això de la unió econòmica europea.

A Catalunya ara es té clar, però la nostra veu no és suficient. Serà decisiu coordinar les estratègies amb les diferents regions i comunitats implicades. No hi ha altra manera, cal actuar passant per sobre de fronteres difuminades, diferències polítiques i culturals, ens hi va el futur.

Això que ens sembla tan lògic i natural, a nivell local sembla que no es vegi tan clar. Al Bages estem molt escamats per algunes de les insuficiències en infraestructures, tant per la mancança com per la ineficiència d’algunes d’elles. I anem parlant-ne, piulant, publicant, i fent reunions amb les administracions superiors, que fan moltes promeses i poques realitzacions. Fins i tot els fòrums de debat o de pressió a vegades s’han usat per lluites de poder o de desgast dins la comarca. I així ens ha anat.

Sembla que no ens adonem que compartim necessitats amb comarques veïnes. Per exemple, l’enllaç ferroviari de Súria i Sallent amb Castellbisbal, amb ample europeu per incorporar-se al Corredor de  Mediterrani, tant ens interessa a nosaltres com a la indústria exportadora del Baix Llobregat nord. Un altre exemple és el servei de viatgers via ADIF, on tant nosaltres com Sabadell i Terrassa tenim necessitat d’escurçar els temps cap a Barcelona. En ambdós casos, per què no unim esforços amb les comarques veïnes involucrades? No ens adonem que ells fins i tot tenen més massa crítica que nosaltres, i que la suma ens afavoreix a tots?

Des de la Cambra de Manresa hem començat a treballar amb les homònimes de Sabadell i Terrassa per fer-los còmplices d’una idea que va sorgir en una jornada del Consorci Viari: unir les tres capitals amb Barcelona mitjançant un tren Regional que no pari enlloc més, i amb prioritat sobre Rodalies. Decidir sobre aquesta proposta és en mans de la Generalitat, no cal anar a Madrid. Si ens ho creiem les dues comarques i ens ho neguen, hauran de donar moltes explicacions.

Per això les Cambres, i qui s’hi vulgui afegir, intentarem fer evident que la millor manera de fer-nos sentir i que ens prenguin seriosament és aquesta complicitat supracomarcal, aglutinant interessos confluents i complementaris que tinguin sentit per a diferents territoris propers. Amb la clara voluntat que finalment siguin els càrrecs electes locals d’aquestes comarques els que acabin prenent-ne el lideratge. Esperem que estiguin a l’alçada dels reptes, i siguin capaços de treballar plegats per sobre de colors polítics envers aquests objectius comuns, en benefici dels seus ciutadans i l’activitat econòmica dels territoris que representen.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa