La cadena de blocs (per què els temps estan canviant)

bitcoin-495996_1920Robert Allen Zimmerman, més conegut com a Bob Dylan, cantava fa temps que els temps estan canviant. Una cançó de la que hi ha excel·lents versions catalanes dels anys 70, renovades no fa pas tant per Gerard Quintana. Si avui mirem qui eren els més rics del món llavors, veurem que poc tenen a veure amb els d’ara. L’amo de Microsoft, el d’Inditex, el d’Amazon, el de Facebook…. Són molt més star system que no pas els amos dels bancs. Però com que els temps s’acceleren i ningú fa vacances com Déu mana (tampoc el Tribunal Constitucional), podria ser que els temps estiguessin tornant a canviar sense poder haver paït totes les disrupcions o dislocacions hagudes i per haver.

La cadena de blocs, una traducció molt lliure del que s’anomena “blockchain”, és la tecnologia subjacent a la “criptomoneda” més coneguda com a Bitcoin, aquella moneda més fosca que les altres monedes i que a sobre oscil·la en referència a elles més que una  muntanya russa. El fet més distintiu d’aquesta tecnologia és la possibilitat d’establir un base de dades immensa i distribuïda entre milions d’ordinadors, un sistema altament descentralitzat i en teoria igualitari. La comptabilitat universal de tot el que es mou (el diner, per exemple) i el registre de tot el que està més quiet (el capital, més immòbil que l’anterior), però que també s’acaba movent un dia o altre.

Es tracta d’una segona generació de l’intercanvi d’arxius P2P que permet enviar diners d’un lloc a un altre sense passar per intermediaris (ja sigui una cadena de bancs amb les seves corresponents Cambres de Compensació i Bancs Centrals, o una empresa gestora de de targes de crèdit que també acaba passant per cadenes de bancs). Amb aquesta tecnologia ja no faria falta, per exemple, que una tercera part autentifiqués o donés fe, ja sigui Govern, Banc Central o fins i tot notari o Registrador. No faria falta perquè tot, absolutament tot, quedaria registrat en aquesta base de dades immensa i es podria recórrer tota la cadena fins al principi de tot plegat. I a sobre tot està encriptat com Déu mana, és a dir, que és molt difícil de rebentar. Caldria  controlar la meitat dels ordinadors del món per assolir la suficient potència de càlcul com per rebentar aquesta encriptació. Si no confies en el notari, el Registrador o l’Estat mateix, confia en l’algoritme creat pel senyor Nakamoto (sembla ser el pseudònim d’un professor australià, molt discret ell). Una mena de somni llibertari a l’americana. Somni redibuixat, perquè de declaracions d’independència del ciberespai ja n’hi ha hagut, i ves per on, els beneficis de la revolució digital han estat altament asimètrics, esbiaixats cap a grans organitzacions nascudes i crescudes els darrers vint anys. Facin joc que el guanyador s’ho emporta tot!

Les aplicacions són múltiples i d’entrada el sistema financer és el primer i més evidentment amenaçat de dislocació per tots cantons (per sota, amb l’anomenat Fintech, que ofereix sistemes de finançament a les empreses i particulars sense passar per ells, pel cor del seu negoci donats els tipus d’interès existents i que sembla es mantindran, per la imatge i el desprestigi guanyats a pols, etc.).

Però les tecnologies volen un temps de maduració important.  Internet tal com la coneixem té els seus sistemes de govern, té uns protocols reconeguts a traves del W3 Consorci, o òrgans de govern com l’ICANN. Res d’això sembla encara existir en aquest “criptomón” que ara com ara s’assembla al salvatge oest. Però al tantu, organitzacions com la Linux Foundation, impulsora del software lliure, empreses com IBM i Cisco, o mercats com el NASDAQ s’ho estan mirant i comencen a fer proves. El mateix Banc d’Anglaterra, institució seriosa on les hagi, s’ho mira amb carinyo. Els grans repositoris centralitzats de la nostra vida privada com Facebook, o els grans mercats de quasi tot com Amazon, molt centralitzats, poden veure en el futur amenaçat el model de negoci que els ha fet tan rics tan ràpidament. Hi ha però un altre taló d’Aquil·les a superar. Fer treballar tot aquest nombre d’ordinadors per mantenir i posar al dia  aquesta base de dades consumeix més energia que l’antic sistema centralitzat. Poca broma amb el canvi climàtic i els límits del sistema. Cada clic és com prémer l’accelerador d’un cotxe en un semàfor… Fer el ruc.

Vosaltres que us adoneu de l’aigua que va pujant, aprengueu a nedar aviat o us ofegareu… cantava Robert Allen Zimmerman.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa

Sovint és qüestió de lideratge

blogcambra_lideratgeUn projecte ambiciós necessita lideratge, altrament és molt més complicat d’assolir-ne els objectius. El líder ha d’aconseguir per una banda proposar una estratègia creïble i un pla d’actuació en consonància, que siguin coneguts, acceptats i admeses les dificultats i problemes que sorgiran durant el procés. I per l’altra ha de saber sumar els potencials i la voluntat de l’equip que l’ha de dur a terme, gestionant el grup de forma eficient i positivant les situacions complexes que hauran de superar. Penso que una de les seves qualitats ha de ser saber gestionar la informació amb unes notables dosis de transparència, que permetin tenir l’equip ben informat de metes i dificultats. Liderar amb opacitat no sol funcionar. També ha de tenir una certa legitimitat i ha d’actuar amb generositat, no aprofitant-se de la situació o afavorint injustament uns quants.

Dir que el projecte europeu està mancat de lideratge és encertat. Els líders legítims, el President de la Comissió i el del Parlament, no exerceixen. No comuniquen, no sabem on ens porten ni se’ls veu al peu del canó quan hi ha problemes, siguin refugiats, indignats o Brèxit. Per contra la Cancellera alemanya, que és molt respectada, es limita a exercir sobre alguns temes. Ha liderat l’austeritat, que és una estratègia per assolir objectius macroeconòmics desitjables i importants, però no se l’ha vist forçant actuacions microeconòmiques per suavitzar-ne els efectes colaterals, que són el gran germen de l’actual indignació i rebuig del projecte europeu. Qui ens ha endeutat és inabastable, i se n’ha acabat culpant als immigrants i refugiats, obrint la porta a una xenofòbia que pot arruïnar el projecte. Tampoc se l’ha vist explicant als britànics els problemes d’abandonar la UE, sembla que no se sent legitimada ni vol entrar en problemes aparentment domèstics dels països, però que acaben essent-ho de tots els europeus. Aquest no lideratge d’Europa ens convé resoldre’l aviat, i no serà fàcil.

A petita escala en tenim un cas semblant al Bages, des de fa anys. A diferència d’altres comarques, en que el lideratge dels grans temes l’entoma l’Alcalde de la capital, penso que de forma legítima però poc lògica, els diferents alcaldes de la comarca no s’han posat mai d’acord en atorgar el lideratge de les qüestions cabdals a l’Alcalde de Manresa de torn. El qual segurament ha volgut evitar trepitjar altres competències municipals, però el resultat és que no s’han abordat grans mancances. I no em refereixo sols a la reclamació d’infraestructures o d’un paper més digne i just a les institucions catalanes, sinó a la coordinació de competències locals que permetin mancomunar molts més serveis, planificació de sòl industrial a nivell comarcal amb molta més lògica, sentit i atractivitat per inversions foranes, estructuració i potenciació conjunta de tot el potencial turístic, etc.

Som el 2 % de la població de Catalunya, una mica menys pel que fa a la generació de riquesa, tenim potencial en molts camps, però no en traiem el profit que podríem. Segurament la societat civil organitzada no ho sabem empènyer prou, ni tenim la legitimitat per suplir aquesta situació. Però si més no hem d’explicar que, sense envair autonomies municipals, amb un projecte engrescador, un pla d’accions clar, transparència total i un líder legítim amb ganes, es podrien delegar competències i anar tots junts cap a l’objectiu. De fet fins ara el projecte europeu s’ha tirat endavant així, cedint sobirania envers la causa. No caiguem en el seu mateix error.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

L’enigma de la situació econòmica

gears-1236578_1920Llegint la premsa costa endevinar si anem bé o no, hi ha opinions de tota mena, sospito que algunes clarament interessades. Qui no tingui altres fonts d’informació segurament estarà fet un embolic, o es limitarà a constatar la seva pròpia situació, que és la més important per a ell, sens dubte.

A la vista dels indicadors, semblaria que anem la mar de bé. El PIB augmenta a taxes properes a les del 2007, després de dues recessions perllongades. El consum millora, les exportacions no paren d’augmentar, el turisme segueix amb bones xifres, i l’activitat industrial porta dos anys creixent. La creació d’ocupació sembla que es consolida, liderada per la indústria. I la inversió estrangera a Catalunya porta ja uns anys amb una mitjana mai vista.

Però amb l’atur que patim, el dèficit públic i el deute, no tenim més remei que créixer, i molt, per poder arribar a dir que l’economia realment surt del pou. Pensar el contrari a hores d’ara seria utòpic, caldria plantejar-s’ho si cas un cop estabilitzada la situació. Per això cal analitzar a fons els motors principals del creixement (les exportacions, la inversió productiva i l’activitat industrial). Tal com s’ha dit sembla que progressen adequadament, però falta veure si ho fan de forma consistent. Tenim l’IPC sota control i els costos laborals tornen a créixer moderadament després d’una inevitable reducció, però no aconseguim incrementar la productivitat, la qual cosa és preocupant de cara al futur. Malgrat que la inversió productiva ha reprès la marxa ascendent segur que queda molt per fer. Les inversions públiques per a la logística productiva s’han desviat cap a altres finalitats més populistes, la inversió en innovació i recerca ha reculat, i encara ens queda un llarg camí amb la professionalització de bona part de les empreses.

Val a dir que hi ha hagut factors que han creat una sensació d’inseguretat, i sembla que han provocat una certa frenada. Per descomptat les incerteses polítiques, alimentades per la nostra baixa capacitat de pacte, són un condicionant força negatiu per a la confiança, motor bàsic del creixement. La decisió britànica de no continuar a la UE pot facilitar l’extensió de l’antieuropeïsme a molts altres països membres, i en canvi no sembla que els estaments europeus estiguin reaccionant amb cap estratègia engrescadora. Per altra banda, el preu del petroli repunta, i el tipus de canvi amb altres divises ja no és tan favorable a les exportacions europees. Tot això genera dubtes importants.

Per tot plegat, al marge de consolidar el creixement, calen altres accions. Al meu parer hi ha una qüestió clau, que és la de reduir les grans desigualtats que ha eixamplat la crisi, tant a nivell de famílies com també entre empreses. N’hi ha que han aprofitat la seva influència i posició dominant per marcar preus i polítiques públiques divergents dels objectius comuns. Cal també més exigència d’ètica, molt minvada aquests darrers anys en determinats cercles. I polítiques d’increment de la productivitat molt més eficaces, centrades en la formació i la innovació, de les que se’n parla molt però no s’hi fan prou reformes de fons. I també trobar mecanismes de debò per incrementar el nombre d’empreses, i sobretot allargar l’esperança de vida de les moltes noves que es creen,  que en això fins ara no hem estat gaire encertats.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

Eixamplant les mires, trobarem complicitats

Fa uns quants anys sols es parlava del Corredor del Mediterrani en cercles reduïts. Conscients que ens hi anava el futur econòmic de bona part de l’Arc Mediterrani, les Cambres de Comerç implicades vàrem acordar que calia advertir-ho a la resta del món empresarial, acadèmic i polític, i assolir influència als centres de decisió en un tema tan cabdal. Així va néixer FERRMED, que ha fet una labor tècnica i de difusió impagables, esdevenint la punta de llança a nivell d’institucions europees que va posant seny a les decisions sobre el tema. I que també ha hagut d’adoptar el paper de fiscalitzador dels incompliments dels diferents estats que, pel que es veu, no s’acaben de creure això de la unió econòmica europea.

A Catalunya ara es té clar, però la nostra veu no és suficient. Serà decisiu coordinar les estratègies amb les diferents regions i comunitats implicades. No hi ha altra manera, cal actuar passant per sobre de fronteres difuminades, diferències polítiques i culturals, ens hi va el futur.

Això que ens sembla tan lògic i natural, a nivell local sembla que no es vegi tan clar. Al Bages estem molt escamats per algunes de les insuficiències en infraestructures, tant per la mancança com per la ineficiència d’algunes d’elles. I anem parlant-ne, piulant, publicant, i fent reunions amb les administracions superiors, que fan moltes promeses i poques realitzacions. Fins i tot els fòrums de debat o de pressió a vegades s’han usat per lluites de poder o de desgast dins la comarca. I així ens ha anat.

Sembla que no ens adonem que compartim necessitats amb comarques veïnes. Per exemple, l’enllaç ferroviari de Súria i Sallent amb Castellbisbal, amb ample europeu per incorporar-se al Corredor de  Mediterrani, tant ens interessa a nosaltres com a la indústria exportadora del Baix Llobregat nord. Un altre exemple és el servei de viatgers via ADIF, on tant nosaltres com Sabadell i Terrassa tenim necessitat d’escurçar els temps cap a Barcelona. En ambdós casos, per què no unim esforços amb les comarques veïnes involucrades? No ens adonem que ells fins i tot tenen més massa crítica que nosaltres, i que la suma ens afavoreix a tots?

Des de la Cambra de Manresa hem començat a treballar amb les homònimes de Sabadell i Terrassa per fer-los còmplices d’una idea que va sorgir en una jornada del Consorci Viari: unir les tres capitals amb Barcelona mitjançant un tren Regional que no pari enlloc més, i amb prioritat sobre Rodalies. Decidir sobre aquesta proposta és en mans de la Generalitat, no cal anar a Madrid. Si ens ho creiem les dues comarques i ens ho neguen, hauran de donar moltes explicacions.

Per això les Cambres, i qui s’hi vulgui afegir, intentarem fer evident que la millor manera de fer-nos sentir i que ens prenguin seriosament és aquesta complicitat supracomarcal, aglutinant interessos confluents i complementaris que tinguin sentit per a diferents territoris propers. Amb la clara voluntat que finalment siguin els càrrecs electes locals d’aquestes comarques els que acabin prenent-ne el lideratge. Esperem que estiguin a l’alçada dels reptes, i siguin capaços de treballar plegats per sobre de colors polítics envers aquests objectius comuns, en benefici dels seus ciutadans i l’activitat econòmica dels territoris que representen.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

Podem funcionar sense govern?

governAquesta poca experiència i voluntat pactista que tenen els nostres representants electes, i la previsible fragmentació dels parlaments a partir d’ara malgrat que la llei electoral afavoreix els partits majoritaris, sembla que ens aboca a llargs períodes d’incertesa i de governs en funcions als que ens haurem d’anar acostumant. Tard o d’hora hauran d’aprendre que les línies vermelles a vegades s’han de difuminar o posposar. La voluntat popular expressada a les urnes va per davant de conviccions ideològiques aparentment irrenunciables, i si es vol tirar endavant calen certes dosis de pragmatisme. Ja n’aprendran, la por a la regressió post-dictadura va blindar el bipartidisme i facilitar majories absolutes amb minoria de vots, i la nostra democràcia s’haurà de fer major d’edat amb uns quants anys de retard.

Però mentrestant la resta de ciutadans ens ho mirem de reüll mentre anem fent per tirar endavant en el nostre dia a dia, que prou costa. I hem descobert que uns quants mesos de negociacions mediàtiques mantenint la provisionalitat, aparentment no aturen res. Fins i tot cada dia hi ha més gent que diu que ja s’hi poden entretenir tant com vulguin, que de moment les dades macroeconòmiques són bones i durant aquest període de provisionalitat no s’inventen lleis que alterin o entorpeixin l’activitat.

Però en una situació de precarietat com l’actual, amb deutes i dèficits desbocats, i tanta gent i empreses que ho passen malament, no n’hi ha prou amb que tot aparenti anar marxant. Hi ha molta feina a fer, i endarrerir-la en no saber negociar o no voler pactar és una greu irresponsabilitat. El baix cost financer del deute, la caiguda de preus del petroli i la paritat de l’Euro favorable a les exportacions que fa mesos que dura, ens donen un oxigen que hauríem d’aprofitar per prendre decisions estructurals, nomenant govern, fixant un pla i executant-lo.

Fa anys que s’havia d’haver resolt el finançament autonòmic, el sistema vell ha superat amb escreix la data de caducitat. Està més que debatut el dèficit fiscal català, i el vergonyós i perllongat dèficit d’inversions en infraestructures a què ens han sotmès. Però en general el sistema de finançament de les autonomies s’ha demostrat mal resolt. Amb l’afegit que la centrifugació de la reducció del dèficit que ha fet l’Estat, i el pacte que el govern en funcions està negociant amb Brussel·les per agreujar-ho, provocaran una situació explosiva si no se’n parla i es resol. Caldria també modificar el dubtós pressupost de l’Estat ja aprovat, basat en unes expectatives d’ingressos que no s’aguanten per enlloc. Si el nou parlament i el nou govern no es posen a treballar prenent decisions no electoralistes en tot això, haurem perdut un any preciós.

A Catalunya no estem gaire millor. Certament tenim parlament i govern en marxa, però no tenim pressupost que respongui a nous plantejaments. De moment sols hi ha el prorrogat que no permet destinar recursos de forma diferent a l’any passat. I per moltes iniciatives que es proposin i s’aprovin, si no es toca el pressupost no es podran finançar i tirar endavant. Per això, donat que no hi ha majories estables, cal fer també l’esforç de pacte a casa nostra. Tampoc podem demorar-nos un any a encarar els problemes, ni els urgents ni els estructurals.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

Europa, refugiats i demografia

unsplash_526360a842e20_1Com tot en aquesta vida, hi ha moltes maneres de mirar-se les coses, com una peça a través d’un programa d’Autocad. Se n’ha parlat i hi ha excel·lent informació vivencial del que suposa la crisi dels refugiats. Excel·lents cròniques i bons informes de posicionament com els d’OXFAM. Informació no en falta des del punt de vista més humà. Si no hi ha resposta èticament decent no serà per ignorància, ni tant sols de la culpable.

Tota forma de govern i autoritat necessita un mínim d’aquiescència de qui segueix, de qui assenteix o solament deixa fer. Un deixar fer a l’altre amb el convenciment més o menys raonat  de que el de dalt sap el que es fa, almenys una mica més que jo, i que no és ontològicament parlant allò que se’n diu un mal parit.  I si això falla queda obert el camí de l’ensorrament, encara que sigui a un termini mig o llarg, però tot arriba. Per exemple, l’erosió de les bases fiscals de l’estat del benestar donat el sistema planificat d’elusió fiscal a tota classe de paradís fiscal n’és un cas. Un altre que em porta a escriure’n és el de la demografia minvant europea, que també es menja els fonaments del sistema de benestar i que no atén a l’oportunitat de alleujament que presenta l’anomenada “crisi dels refugiats”. Fins i tot organismes internacionals poc sospitosos de fer de “oenagé” i ser qualificats de practicar el “bonisme” com el Fons Monetari Internacional, en el seu darrer informe d’actualització de perspectives econòmiques mundials, menciona en el seu apartat de prioritats en matèria de polítiques la integració d’immigrants a la força laboral europea, això sí, ho diu d’una forma polida i neutral perquè ningú del gremi es pugui sentir obertament al·ludit.

Les piràmides demogràfiques es van invertint ràpidament. Ja solament se sent la cridòria de la canalla quan passes pel costat d’una escola a l’hora del pati. Em sembla recordar que quan era molt més jove no era així. Societats com la del Japó, tancades a la incorporació de forans (just el contrari de l’anomenat sistema de reproducció català), envellides en tota classe de sentits, prefiguren el nostre futur de societats europees. Amb la proporció d’ocupats/beneficiaris del sistema de benestar previst d’aquí no tant (en vida vostra), les matemàtiques que són la prova del cotó no enganyen: massa pocs cotitzants per beneficiari. No es pot amagar el cap sota l’ala.

Els drets i deures de tothom, els pactes socials vigents, el mateix concepte del treball com a vertebrador d’una identitat, o el concepte de l’organització se’n veuran afectats. I si ha d’haver-hi la transició a un altre model encara per dibuixar ens caldrà també una transició demogràfica. I si no preguntem-nos per què la “Merkel” no es posa en mode “Tatcher” quan es planteja el problema de l’acollida de refugiats. Crec que ella ho veu clar, i més dades i coneixement que jo deu tenir. I com que tot canvi vol un esforç, és a dir una lluita, cal respondre als jardiners cultivadors de tota classe de pors ancestrals (al negre, al moro, a l’altre, a perdre no sé què…) de forma clara, intel·ligent i també contundent.

Una transició que inclou també l’aprenentatge d’integrar sense trencar o malmetre res. Més fàcil dir-ho que fer-ho per cert, però si no ens hi posem no hi ha manera. I pel que anem veient arreu del Vell Continent és més difícil del que es pensava. Però resulta que totes les forces identificades que configuren el nostre futur pressionen en aquesta direcció, ja siguin purament demogràfiques internes, o del continent de sota, o raons de canvi climàtic més que estudiades… Tot es conjura perquè la pressió vagi a més. Si ha de venir una onada (que vindrà… en vida vostra) millor amorosir-la i aprendre com s’ha de treballar (aprenentatge vol dir també temps).

Si he vist un programa de televisió intel·ligent, aquest és “Karakia”, on un col·lectiu implantat a casa nostra explicava com feia un plat “de celebració”, sempre molt elaborat, tot “slow food”, i ens convidava a menjar-ho. La cocció d’aliments ens va convertir en Sapiens, no ho oblidem. Ho feien al 33, quina quota d’audiència podia tenir? un 5%? Doncs això és política.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa

El Pecat Original

photo-1422022098106-b3a9edc463afNo plou mai a gust de tothom. Seria bo poder controlar aquest fenomen meteorològic i fer un repartiment racional i equilibrat de la preuada aigua que cau del cel. Però a vegades penso que és millor que no, la contraposició d’interessos faria decantar la balança cap als més influents o poderosos, i probablement acabaríem amb inundacions o sequeres sobre els que no pinten res. La història de la humanitat em fa ser pessimista en això.

Reflexions similars es podrien fer sobre el diner i tot el que hem anat creant al seu voltant. Les monedes varen aparèixer fa molts segles com a instrument per a comerciar amb molta més facilitat. Fou un gran pas respecte al bescanvi directe de mercaderies, i amb el temps ha esdevingut un element facilitador de la globalització de l’economia.

Però el diner hauria de ser el reflex d’un valor sòlid, no un element d’especulació. Durant molt temps al món occidental la moneda anava referenciada al patró or, al que se li suposava un valor més o menys estable. Fins que al 1971 l’administració Nixon va decidir trencar aquest vincle del Dòlar i deixar-lo fluctuar lliurement.

Des d’aquella data les monedes han esdevingut objecte d’especulació i de guerra de divises. Però sobretot s’han desenvolupat innombrables productes financers, que sovint suposen la creació de diner fictici. I també s’ha desbocat el flux de capitals d’una punta a l’altra de món que s’usa per tot tipus de transaccions, que quan són purament especulatives acaben enriquint uns pocs en detriment de molts, sense cap mena de creació de riquesa real. No és que aquesta facilitat de moviments sigui perversa, ha aconseguit fer molt més àgil el comerç mundial, ho és el fet que se la pugui utilitzar indegudament de forma impune.

Aquí s’ensuma la semblança amb la pluja i el seu possible control. Moltes vegades es fa un mal ús de la volatilitat dels tipus de canvi i es juga amb la facilitat d’especulació transnacional, fins i tot per recolzar posicionaments geoestratègics com una guerra incruent entre països, que no causa morts directes però sí molts perjudicats. No hi ha un veritable àrbitre ni regulació internacional efectiva, sols acords circumstancials. El comú dels humans hi solem perdre i ens hem d’adaptar per sobreviure.

Bona part de la crisi actual ha estat originada per aquest descontrol, que a sobre representa un important fre per superar-la. Quan aquesta meteorologia ens és adversa hi ha algú que l’ha provocat i en treu profit. No és just, i n’hem de prendre consciència. En aquest cas caldria trobar una forma efectiva de regulació global i un equivalent a un patró sòlid que torni racionalitat a l’instrument diner, corregint el pecat original del 1971. Cal aconseguir que segueixi lubricant la creació de riquesa que fan les empreses i a la vegada deixi de ser objecte d’especulació. Els moments de crisi són bons per repensar coses importants com aquesta.

I per altra banda, cal frenar l’ús abusiu de polítiques monetàries per resoldre problemes estructurals, com ha estat fent el BCE davant la manca de política econòmica i fiscal de la UE per superar la conjuntura adversa. La UE hi ha de posar remei. Un excés de disponibilitat de diner durant molt de temps, a la llarga sempre s’acaba pagant car. I paradoxalment, mentrestant moltes PIME o particulars encara tenen dificultats per accedir al crèdit.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa