Eixamplant les mires, trobarem complicitats

Fa uns quants anys sols es parlava del Corredor del Mediterrani en cercles reduïts. Conscients que ens hi anava el futur econòmic de bona part de l’Arc Mediterrani, les Cambres de Comerç implicades vàrem acordar que calia advertir-ho a la resta del món empresarial, acadèmic i polític, i assolir influència als centres de decisió en un tema tan cabdal. Així va néixer FERRMED, que ha fet una labor tècnica i de difusió impagables, esdevenint la punta de llança a nivell d’institucions europees que va posant seny a les decisions sobre el tema. I que també ha hagut d’adoptar el paper de fiscalitzador dels incompliments dels diferents estats que, pel que es veu, no s’acaben de creure això de la unió econòmica europea.

A Catalunya ara es té clar, però la nostra veu no és suficient. Serà decisiu coordinar les estratègies amb les diferents regions i comunitats implicades. No hi ha altra manera, cal actuar passant per sobre de fronteres difuminades, diferències polítiques i culturals, ens hi va el futur.

Això que ens sembla tan lògic i natural, a nivell local sembla que no es vegi tan clar. Al Bages estem molt escamats per algunes de les insuficiències en infraestructures, tant per la mancança com per la ineficiència d’algunes d’elles. I anem parlant-ne, piulant, publicant, i fent reunions amb les administracions superiors, que fan moltes promeses i poques realitzacions. Fins i tot els fòrums de debat o de pressió a vegades s’han usat per lluites de poder o de desgast dins la comarca. I així ens ha anat.

Sembla que no ens adonem que compartim necessitats amb comarques veïnes. Per exemple, l’enllaç ferroviari de Súria i Sallent amb Castellbisbal, amb ample europeu per incorporar-se al Corredor de  Mediterrani, tant ens interessa a nosaltres com a la indústria exportadora del Baix Llobregat nord. Un altre exemple és el servei de viatgers via ADIF, on tant nosaltres com Sabadell i Terrassa tenim necessitat d’escurçar els temps cap a Barcelona. En ambdós casos, per què no unim esforços amb les comarques veïnes involucrades? No ens adonem que ells fins i tot tenen més massa crítica que nosaltres, i que la suma ens afavoreix a tots?

Des de la Cambra de Manresa hem començat a treballar amb les homònimes de Sabadell i Terrassa per fer-los còmplices d’una idea que va sorgir en una jornada del Consorci Viari: unir les tres capitals amb Barcelona mitjançant un tren Regional que no pari enlloc més, i amb prioritat sobre Rodalies. Decidir sobre aquesta proposta és en mans de la Generalitat, no cal anar a Madrid. Si ens ho creiem les dues comarques i ens ho neguen, hauran de donar moltes explicacions.

Per això les Cambres, i qui s’hi vulgui afegir, intentarem fer evident que la millor manera de fer-nos sentir i que ens prenguin seriosament és aquesta complicitat supracomarcal, aglutinant interessos confluents i complementaris que tinguin sentit per a diferents territoris propers. Amb la clara voluntat que finalment siguin els càrrecs electes locals d’aquestes comarques els que acabin prenent-ne el lideratge. Esperem que estiguin a l’alçada dels reptes, i siguin capaços de treballar plegats per sobre de colors polítics envers aquests objectius comuns, en benefici dels seus ciutadans i l’activitat econòmica dels territoris que representen.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

Podem funcionar sense govern?

governAquesta poca experiència i voluntat pactista que tenen els nostres representants electes, i la previsible fragmentació dels parlaments a partir d’ara malgrat que la llei electoral afavoreix els partits majoritaris, sembla que ens aboca a llargs períodes d’incertesa i de governs en funcions als que ens haurem d’anar acostumant. Tard o d’hora hauran d’aprendre que les línies vermelles a vegades s’han de difuminar o posposar. La voluntat popular expressada a les urnes va per davant de conviccions ideològiques aparentment irrenunciables, i si es vol tirar endavant calen certes dosis de pragmatisme. Ja n’aprendran, la por a la regressió post-dictadura va blindar el bipartidisme i facilitar majories absolutes amb minoria de vots, i la nostra democràcia s’haurà de fer major d’edat amb uns quants anys de retard.

Però mentrestant la resta de ciutadans ens ho mirem de reüll mentre anem fent per tirar endavant en el nostre dia a dia, que prou costa. I hem descobert que uns quants mesos de negociacions mediàtiques mantenint la provisionalitat, aparentment no aturen res. Fins i tot cada dia hi ha més gent que diu que ja s’hi poden entretenir tant com vulguin, que de moment les dades macroeconòmiques són bones i durant aquest període de provisionalitat no s’inventen lleis que alterin o entorpeixin l’activitat.

Però en una situació de precarietat com l’actual, amb deutes i dèficits desbocats, i tanta gent i empreses que ho passen malament, no n’hi ha prou amb que tot aparenti anar marxant. Hi ha molta feina a fer, i endarrerir-la en no saber negociar o no voler pactar és una greu irresponsabilitat. El baix cost financer del deute, la caiguda de preus del petroli i la paritat de l’Euro favorable a les exportacions que fa mesos que dura, ens donen un oxigen que hauríem d’aprofitar per prendre decisions estructurals, nomenant govern, fixant un pla i executant-lo.

Fa anys que s’havia d’haver resolt el finançament autonòmic, el sistema vell ha superat amb escreix la data de caducitat. Està més que debatut el dèficit fiscal català, i el vergonyós i perllongat dèficit d’inversions en infraestructures a què ens han sotmès. Però en general el sistema de finançament de les autonomies s’ha demostrat mal resolt. Amb l’afegit que la centrifugació de la reducció del dèficit que ha fet l’Estat, i el pacte que el govern en funcions està negociant amb Brussel·les per agreujar-ho, provocaran una situació explosiva si no se’n parla i es resol. Caldria també modificar el dubtós pressupost de l’Estat ja aprovat, basat en unes expectatives d’ingressos que no s’aguanten per enlloc. Si el nou parlament i el nou govern no es posen a treballar prenent decisions no electoralistes en tot això, haurem perdut un any preciós.

A Catalunya no estem gaire millor. Certament tenim parlament i govern en marxa, però no tenim pressupost que respongui a nous plantejaments. De moment sols hi ha el prorrogat que no permet destinar recursos de forma diferent a l’any passat. I per moltes iniciatives que es proposin i s’aprovin, si no es toca el pressupost no es podran finançar i tirar endavant. Per això, donat que no hi ha majories estables, cal fer també l’esforç de pacte a casa nostra. Tampoc podem demorar-nos un any a encarar els problemes, ni els urgents ni els estructurals.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

Europa, refugiats i demografia

unsplash_526360a842e20_1Com tot en aquesta vida, hi ha moltes maneres de mirar-se les coses, com una peça a través d’un programa d’Autocad. Se n’ha parlat i hi ha excel·lent informació vivencial del que suposa la crisi dels refugiats. Excel·lents cròniques i bons informes de posicionament com els d’OXFAM. Informació no en falta des del punt de vista més humà. Si no hi ha resposta èticament decent no serà per ignorància, ni tant sols de la culpable.

Tota forma de govern i autoritat necessita un mínim d’aquiescència de qui segueix, de qui assenteix o solament deixa fer. Un deixar fer a l’altre amb el convenciment més o menys raonat  de que el de dalt sap el que es fa, almenys una mica més que jo, i que no és ontològicament parlant allò que se’n diu un mal parit.  I si això falla queda obert el camí de l’ensorrament, encara que sigui a un termini mig o llarg, però tot arriba. Per exemple, l’erosió de les bases fiscals de l’estat del benestar donat el sistema planificat d’elusió fiscal a tota classe de paradís fiscal n’és un cas. Un altre que em porta a escriure’n és el de la demografia minvant europea, que també es menja els fonaments del sistema de benestar i que no atén a l’oportunitat de alleujament que presenta l’anomenada “crisi dels refugiats”. Fins i tot organismes internacionals poc sospitosos de fer de “oenagé” i ser qualificats de practicar el “bonisme” com el Fons Monetari Internacional, en el seu darrer informe d’actualització de perspectives econòmiques mundials, menciona en el seu apartat de prioritats en matèria de polítiques la integració d’immigrants a la força laboral europea, això sí, ho diu d’una forma polida i neutral perquè ningú del gremi es pugui sentir obertament al·ludit.

Les piràmides demogràfiques es van invertint ràpidament. Ja solament se sent la cridòria de la canalla quan passes pel costat d’una escola a l’hora del pati. Em sembla recordar que quan era molt més jove no era així. Societats com la del Japó, tancades a la incorporació de forans (just el contrari de l’anomenat sistema de reproducció català), envellides en tota classe de sentits, prefiguren el nostre futur de societats europees. Amb la proporció d’ocupats/beneficiaris del sistema de benestar previst d’aquí no tant (en vida vostra), les matemàtiques que són la prova del cotó no enganyen: massa pocs cotitzants per beneficiari. No es pot amagar el cap sota l’ala.

Els drets i deures de tothom, els pactes socials vigents, el mateix concepte del treball com a vertebrador d’una identitat, o el concepte de l’organització se’n veuran afectats. I si ha d’haver-hi la transició a un altre model encara per dibuixar ens caldrà també una transició demogràfica. I si no preguntem-nos per què la “Merkel” no es posa en mode “Tatcher” quan es planteja el problema de l’acollida de refugiats. Crec que ella ho veu clar, i més dades i coneixement que jo deu tenir. I com que tot canvi vol un esforç, és a dir una lluita, cal respondre als jardiners cultivadors de tota classe de pors ancestrals (al negre, al moro, a l’altre, a perdre no sé què…) de forma clara, intel·ligent i també contundent.

Una transició que inclou també l’aprenentatge d’integrar sense trencar o malmetre res. Més fàcil dir-ho que fer-ho per cert, però si no ens hi posem no hi ha manera. I pel que anem veient arreu del Vell Continent és més difícil del que es pensava. Però resulta que totes les forces identificades que configuren el nostre futur pressionen en aquesta direcció, ja siguin purament demogràfiques internes, o del continent de sota, o raons de canvi climàtic més que estudiades… Tot es conjura perquè la pressió vagi a més. Si ha de venir una onada (que vindrà… en vida vostra) millor amorosir-la i aprendre com s’ha de treballar (aprenentatge vol dir també temps).

Si he vist un programa de televisió intel·ligent, aquest és “Karakia”, on un col·lectiu implantat a casa nostra explicava com feia un plat “de celebració”, sempre molt elaborat, tot “slow food”, i ens convidava a menjar-ho. La cocció d’aliments ens va convertir en Sapiens, no ho oblidem. Ho feien al 33, quina quota d’audiència podia tenir? un 5%? Doncs això és política.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa

El Pecat Original

photo-1422022098106-b3a9edc463afNo plou mai a gust de tothom. Seria bo poder controlar aquest fenomen meteorològic i fer un repartiment racional i equilibrat de la preuada aigua que cau del cel. Però a vegades penso que és millor que no, la contraposició d’interessos faria decantar la balança cap als més influents o poderosos, i probablement acabaríem amb inundacions o sequeres sobre els que no pinten res. La història de la humanitat em fa ser pessimista en això.

Reflexions similars es podrien fer sobre el diner i tot el que hem anat creant al seu voltant. Les monedes varen aparèixer fa molts segles com a instrument per a comerciar amb molta més facilitat. Fou un gran pas respecte al bescanvi directe de mercaderies, i amb el temps ha esdevingut un element facilitador de la globalització de l’economia.

Però el diner hauria de ser el reflex d’un valor sòlid, no un element d’especulació. Durant molt temps al món occidental la moneda anava referenciada al patró or, al que se li suposava un valor més o menys estable. Fins que al 1971 l’administració Nixon va decidir trencar aquest vincle del Dòlar i deixar-lo fluctuar lliurement.

Des d’aquella data les monedes han esdevingut objecte d’especulació i de guerra de divises. Però sobretot s’han desenvolupat innombrables productes financers, que sovint suposen la creació de diner fictici. I també s’ha desbocat el flux de capitals d’una punta a l’altra de món que s’usa per tot tipus de transaccions, que quan són purament especulatives acaben enriquint uns pocs en detriment de molts, sense cap mena de creació de riquesa real. No és que aquesta facilitat de moviments sigui perversa, ha aconseguit fer molt més àgil el comerç mundial, ho és el fet que se la pugui utilitzar indegudament de forma impune.

Aquí s’ensuma la semblança amb la pluja i el seu possible control. Moltes vegades es fa un mal ús de la volatilitat dels tipus de canvi i es juga amb la facilitat d’especulació transnacional, fins i tot per recolzar posicionaments geoestratègics com una guerra incruent entre països, que no causa morts directes però sí molts perjudicats. No hi ha un veritable àrbitre ni regulació internacional efectiva, sols acords circumstancials. El comú dels humans hi solem perdre i ens hem d’adaptar per sobreviure.

Bona part de la crisi actual ha estat originada per aquest descontrol, que a sobre representa un important fre per superar-la. Quan aquesta meteorologia ens és adversa hi ha algú que l’ha provocat i en treu profit. No és just, i n’hem de prendre consciència. En aquest cas caldria trobar una forma efectiva de regulació global i un equivalent a un patró sòlid que torni racionalitat a l’instrument diner, corregint el pecat original del 1971. Cal aconseguir que segueixi lubricant la creació de riquesa que fan les empreses i a la vegada deixi de ser objecte d’especulació. Els moments de crisi són bons per repensar coses importants com aquesta.

I per altra banda, cal frenar l’ús abusiu de polítiques monetàries per resoldre problemes estructurals, com ha estat fent el BCE davant la manca de política econòmica i fiscal de la UE per superar la conjuntura adversa. La UE hi ha de posar remei. Un excés de disponibilitat de diner durant molt de temps, a la llarga sempre s’acaba pagant car. I paradoxalment, mentrestant moltes PIME o particulars encara tenen dificultats per accedir al crèdit.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

Brexit: què votaria en James Bond?

rockstarHi ha una enquesta del “The Guardian” que dóna 45% dels vots a romandre a la Unió Europea i un 55% a sortir-ne. Jo hauria apostat per què finalment el vot seria romandre-hi, donades les dificultats pràctiques de sortir-ne sense prendre excessiu mal. En el moment d’escriure això encara falten deu dies, però cada dia que passa el tema ocuparà més lloc a les portades. De fet, en mereixeria més que el propi 26-J.

En una votació com aquesta s’incorporen moltes coses sobre el taulell de decissió, i la major part són emocionals. És el vot del malestar amb les elits i que, contràriament al que es podria pensar, prové majoritàriament del vot conservador. Podem parlar de pros i contres des del punt de vista europeu o britànic, d’escenaris tous i escenaris durs si s’acaba sortint, però això solament s’ho acaba llegint algun tècnic d’una institució de qualsevol pelatge. De fet, es vota la por a la globalització, la por a la pèrdua de la teva casa,  barri, o pub a mans dels estrangers, els de fora, els bàrbars. El gran tema que mou el vot de sortida és el tancament de fronteres a la immigració (malgrat solament el 8,5% de la població no té passaport britànic). Hi ha la il·lusió de tornar als temps de l’Imperi en què tot era més segur i en què James Bond tenia les idees clares i treballava al servei de Sa Majestat. I per recordar tot això ja s’ha de tenir una certa edat. De fet, és cosa de vells, però com que cada cop en som més marquem l’agenda. No crec que sigui bo per a ningú. El nostre cervell està més preparat per atendre les males notícies, el perill i les senyals d’alerta que no pas les bones notícies.

Però el Regne Unit ja no és una potència industrial en el sentit que ho pugui ser Alemanya o la mateixa França. La seva opció des dels temps de la Thatcher va ser Londres centre financer. El seu nivell de R+D+i s’allunya del de l’Europa nòrdica, però encara no ha caigut tan avall com el del sud d’Europa. Paradoxalment, són els financers els que necessiten més romandre a la UE, ja que això del diner vol dir regulació entre moltes coses, i convé estar a les reunions on es decideixen les normes i els coeficients. En alguns productes financers força sofisticats (Over The Counter) gairebé tenen la meitat de la quota de mercat global i per res del mon voldrien posar-la en risc. I són ells, a través dels seus òrgans de comunicació com The Economist o el Finantial Times, els qui exposen els arguments, tant els de raonament positiu com els d’estratègia de la por a les conseqüències econòmiques (que hi serien sense cap dubte). I tanmateix, atenent a precedents com el que va passar a Dinamarca, Irlanda, o la mateixa Grècia recentment sobre temes europeus, el que surti una determinada opció en un referèndum no vol dir que s’acabi aplicant. Sempre poden organitzar una segona volta després d’una negociació… O directament convocar unes eleccions i pel contrari (cas de Grècia).

De fet, ser fora de la Unió Europea no vol dir que quedis lliure de les seves regulacions. Desfer-se de la teranyina de normatives que t’afecten és  gairebé impossible, et segueix afectant via tercers, per estàndards… I la relació especial que diuen tenir amb el cosí americà està per veure. Pesa més el continent que l’Illa. I posar-te a refer un Tractat Comercial  dura 7 anys d’esborranys provisionals com a mitjana a la UE, els temps per a la concreció de tot juguen en contra. Un acord de Brexit almenys dos anys. Inestabilitat assegurada per al sector financer, el que més ho tem. I això de limitar l’emigració i els drets dels nouvinguts, també dels comunitaris, tindria repercussió amb els jubilats que resideixen fora, al sud del País Valencià o a la Costa del Sol, quan vagin a cal metge. I allò de recuperar el meu diner, el que he pagat a les arques comunitàries, ara solament el 0,35% del PIB Britànic, ni tan sols mereix el nom de dèficit fiscal. Ep! Que a nosaltres també se’ns complicaria la cosa… Allò d’una Unió cada cop més profunda salta pels aires i tots els equilibris geoestratègics i geotot entre França i Alemanya i la resta també saltarien. És com si a la terra li marxés la lluna…

Em sembla que en James Bond s’ha fet vell i ja no té el cap  gaire clar. Podríem intentar resoldre el “pastís” amb un partit de futbol, millor una lligueta, que s’allargui en el temps.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa

Optimistes en temps d’incertesa

optimistesFa mesos advertia en un article que estàvem vivint en un miratge, que hi havia molts elements circumstancials que s’havien posat de cara i ens feien creure que havíem superat la crisi, però una mirada de gran angular al món aflorava moltes amenaces i disfuncions.

En canvi, avui que a la premsa no hi ha més que mals auguris del futur immediat, d’esclat de bombolles als BRIC, i de problemes nous que se sumen als vells encara no resolts, voldria donar un missatge més optimista. No tots aquests països estan tan malament com se’ls presenta, s’avalua la seva situació amb indicadors antiquats i no es tenen en compte altres fortaleses culturals molt decisives que desconeixem i menyspreem.

Optimisme en primer lloc perquè fa mesos hi havia la temptació de postposar la resolució de problemes estructurals pendents en considerar que ja no era imprescindible, i en canvi ara tornem a pensar que hem de ser prudents i anar fent la feina de redreçar els punts febles dels  països. I a nivell més individual, hi ha major consciència que cal prendre les decisions amb racionalitat, deixant-se guiar però no convèncer per la intuïció i els impulsos.

Però també perquè els indicadors macroeconòmics segueixen mantenint una evolució positiva sostinguda, les empreses que han arribat fins aquí potser s’han debilitat però també s’han professionalitzat més, han reduït endeutament, i la internacionalització ara és un eix central per a un bon gruix de les mateixes, quan en temps de bonança no era un objectiu estratègic. I cada dia veig exemples que confirmen l’incansable caràcter lluitador dels nostres empresaris davant les adversitats. No hem d’oblidar que la veritable creació de riquesa es produeix al voltant de l’empresa.

A nivell social, entre una bona part de la població s’ha generalitzat la demanda de major equitat, extirpació de la corrupció instal·lada impunement en molts nivells de l’administració, una justícia efectiva i àgil, i un aprofundiment democràtic que torni la sobirania al poble davant el control excessiu dels poders fàctics. I això crea el caldo de cultiu de canvis estructurals favorables.

Hi ha un inevitable desconcert i sensació de desgovern davant la poca talla pactista en una situació de fragmentació parlamentària, que s’afegeix a la demanda d’un canvi de sistema electoral que renovi l’enquistament dels partits tradicionals. També s’han agreujat algunes tensions geoestratègiques i hi ha un alentiment o reculada en el projecte d’integració europea. I hi ha consciència que el sistema de pensions és insostenible i cal repensar-lo, i la societat del benestar s’ha de racionalitzar.

Tot això crea incertesa, però tinc ferma confiança en una part del nostre jovent. Hi ha molts graduats a tot nivell que ara no troben feina i s’han d’espavilar o anar fora, que no entenen la dualitat del sistema laboral, que s’impliquen en fòrums de reflexió i volen canviar les coses malgrat no creure gaire en el sistema. Saben idiomes i estan molt més viatjats que la generació anterior. I aquests són qui tard o d’hora agafaran les regnes del país, possibilitaran deixar enrere pràctiques del segle passat i donaran el pas definitiu a nivell d’Unió Europea, traient-nos de l’atzucac actual. Certament n’hi ha molts altres amb baixa formació, o que s’han adaptat a estar fora del món laboral. Però amb el lideratge dels primers tenim bona fusta per tirar endavant.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

Enganxats a l’Automoció

automocioEl sector industrial és bàsic a l’economia de la nostra comarca, i s’ha consolidat aquests darrers anys. De tal manera que tant a nivell de valor afegit com d’ocupació és un sector molt més significatiu per al Bages que per al conjunt de Catalunya. I entre tanta indústria, les que treballen per a l’automoció, proveint als grans fabricants, hi han assolit un pes molt significatiu.

A Catalunya l’automòbil és des de fa anys un dels sectors estratègics. I no sols per les rellevants dades econòmiques, sinó també perquè fa de tractor en molts aspectes de la nostra economia, tals com la formació i les infraestructures. També segueix fent d’estímul a la nostra capacitat tecnològica, manté viu l’esperit d’innovació i de millora constant de bona part del teixit de pimes, arrossegant-les a millorar en productivitat i competitivitat. En el fons a moltes d’elles els ha permès internacionalitzar-se de debò.

A nivell d’innovació dóna molt joc a les universitats i centres tecnològics, al marge de centres propis que les empreses líders tenen ubicats a Catalunya. I en la mesura que van introduint noves tecnologies als vehicles, fan que a Catalunya es desenvolupin proveïdors d’alt nivell capacitats per fabricar-ne els components. Reptes com el vehicle elèctric o sense conductor suposen  un gran estímul.

Al Bages tenim tot un entorn que orbita al voltant de la indústria, amb un teixit de proveïdors divers i centres de formació professional que preparen operaris qualificats i comandaments intermitjos que fan girar la roda cada cop més competitivament. Però també formació en gestió, i una universitat tecnològica que proveeix enginyers de diferents especialitats per cobrir les creixents exigències d’innovació i de tecnologies avançades que les empreses van adoptant.

Que l’oferta formativa local creixi és imprescindible, donat que la demanda per cobrir llocs de treball qualificats augmenta i el poder d’atracció de talent forà no és suficient. Si no és així, frenarem el potencial de desenvolupament tecnològic de la nostra indústria i això no ens ho podem permetre. Però contràriament a la necessitat de la indústria, els nostres joves se senten poc atrets pels estudis clàssics de base tècnica, malgrat tenen un grau d’inserció laboral elevadíssim. Sembla que no estan de moda, no són prou atractius o tenen fama de difícils. No és un problema local, passa en general a tot Catalunya.

En aquest context a la UPC-Manresa estem treballant en dues noves iniciatives engrescadores, lligades al fet de ser una comarca enganxada a l’automoció, però que contribuiran a donar també una empenta als graus industrials, miners i TIC actuals. Per una banda s’està dissenyant el pla d’estudis d’un nou grau d’automoció, que satisfarà les necessitats d’aquest sector però que aportarà coneixements tècnics aplicables també a altres. La segona és la posada en marxa del Formula Student, un grup d’estudiants que es renova cada curs i que es proposa any rere any dissenyar i construir un cotxe de carreres per competir amb altres universitats tecnològiques d’arreu del món, com a pràctica amb un projecte més real que acadèmic que està donant resultats formatius excel·lents en altres centres de la pròpia UPC.

Des del Patronat de la UPC-Manresa ho impulsem i hi donarem tot el suport. Ara, hem d’engrescar al món industrial i a les administracions per tal que s’hi afegeixin. I ens ajudin a què aquests projectes siguin una realitat aquí, que és on ens calen.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.